Seria interessant fer esment d’un dels poetes més significatius de tota la literatura catalana: J. V. Foix, el qual reivindicà el surrealisme més enllà de la traducció de l’inconscient humà. Va estudiar la realitat no percebuda pels sentits i la va reflectir en la seva poesia mitjançant una forma complexa i treballada, amb una capacitat tècnica i estructural immillorable.
El seu llibre “Sol i de dol” figura publicat el 1936 i es basa en una poesia doctrinal i didàctica. És un llibre absolutament clàssic que conté setanta sonets escrits en decasíl·labs catalans o italians, on Foix es serveix de l’ús de formes verbals sense vocal final. Hi podem trobar construccions d’origen balear que s’han conservat a les illes des de l’època medieval, ja que per a Foix la llengua catalana arribà a la màxima expressió en aquella època, per aquest motiu busca les arrels d’escriptors de l’alçada de Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi.
El poema “Jo tem la nit, però la nit m’emporta” és un dels més interessants d’aquest llibre, ja que aquest aconsegueix projectar una altra realitat. Està format per dos quartets i dos tercets. El primer quartet ens situa el “jo” i en quina condició es troba respecte a la nit. Així, doncs, ens descriu una situació realista en la qual l’espai s’inunda de foscor. Ja en el segon quartet tot el que formava una realitat va desapareixent. El “jo” comença a imaginar el mitjà a través del qual es pot aconseguir l’obertura a una nova realitat: “i en erm desert imagin una porta”. El desig de projectar una nova realitat s’intensifica ja en el primer tercet on també es pot trobar l’apel·lació d’un món nou. A l’últim tercet trobem el joc surrealista amb el qual Foix decideix finalitzar el poema. Una frase tan contundent com “Plou sang a les codines” conclou el poema, el qual s’aproxima més a un somni, a un quadre de Dalí, que a la realitat. Els lectors, que han d’intuir les relacions que hi ha entre les imatges explorades al poema, llegint Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament per tal d’assegurar-se l’èxit.
11 de juliol 2006
JO TEM LA NIT, PERÒ LA NIT M’EMPORTA de J. V. FOIX
Seria interessant fer esment d’un dels poetes més significatius de tota la literatura catalana: J. V. Foix, el qual reivindicà el surrealisme més enllà de la traducció de l’inconscient humà. Va estudiar la realitat no percebuda pels sentits i la va reflectir en la seva poesia mitjançant una forma complexa i treballada, amb una capacitat tècnica i estructural immillorable.
El seu llibre “Sol i de dol” figura publicat el 1936 i es basa en una poesia doctrinal i didàctica. És un llibre absolutament clàssic que conté setanta sonets escrits en decasíl·labs catalans o italians, on Foix es serveix de l’ús de formes verbals sense vocal final. Hi podem trobar construccions d’origen balear que s’han conservat a les illes des de l’època medieval, ja que per a Foix la llengua catalana arribà a la màxima expressió en aquella època, per aquest motiu busca les arrels d’escriptors de l’alçada de Ausiàs March i de Jordi de Sant Jordi.
El poema “Jo tem la nit, però la nit m’emporta” és un dels més interessants d’aquest llibre, ja que aquest aconsegueix projectar una altra realitat. Està format per dos quartets i dos tercets. El primer quartet ens situa el “jo” i en quina condició es troba respecte a la nit. Així, doncs, ens descriu una situació realista en la qual l’espai s’inunda de foscor. Ja en el segon quartet tot el que formava una realitat va desapareixent. El “jo” comença a imaginar el mitjà a través del qual es pot aconseguir l’obertura a una nova realitat: “i en erm desert imagin una porta”. El desig de projectar una nova realitat s’intensifica ja en el primer tercet on també es pot trobar l’apel·lació d’un món nou. A l’últim tercet trobem el joc surrealista amb el qual Foix decideix finalitzar el poema. Una frase tan contundent com “Plou sang a les codines” conclou el poema, el qual s’aproxima més a un somni, a un quadre de Dalí, que a la realitat. Els lectors, que han d’intuir les relacions que hi ha entre les imatges explorades al poema, llegint Jo tem la nit, però la nit m’emporta” gaudeixen d’un lèxic ric i del gust per la musicalitat i el ritme del qual es serveix Foix sàviament per tal d’assegurar-se l’èxit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Molt ben explicat, genial! Et fa venir ganes de llegir aquest famos poema.... el tens? :))
M'ha agradat, el surrealisme desperta l'incoscient i ja se sap que tot el q desperta l'inconscient és interessant. De debó, el tens? Si el publiquessis estaria guai!
Salut!:)
Publica un comentari a l'entrada